A Chilluevar, un poble de la Serra de Cazorla (Jaén), va créixer contemplant els turons d’Úbeda. Envoltat d’oliveres, li va agafar el gust a la muntanya i al camp, però mai es va perdre com el personatge de la llegenda.
José Miguel Cisneros iniciarà en breu la seva etapa com a president de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (Seimc), després d’un període de dos anys de “residència”, com a vicepresident. Pels dos propers anys, es marca un repte: l’especialitat de malalties infeccioses. “Seria el meu Mulhacén”.
Pregunta. Per on acostumes a perdre’t quan estàs a la teva terra natal?
Resposta. M’agrada pujar muntanyes, no sóc escalador, però el senderisme m’encanta. La que més agrada és la serra de Cadis, el Parc Nacional de Grazalema. I després la serra de Huelva que és menys escarpada, menys abrupta. I per descomptat la meva terra, Chilluevar, que es troba a la Serra de Cazorla, a Jaén. A l’esquerra veig Serra Nevada, Serra Mágina i els turons d’Úbeda.
P. I què no pot faltar en aquestes expedicions?
R. Una truita de patates, filet empanat i una ampolla de vi per quan tenim ganes de beure amb els amics. Això és innegociable.
P. Amb qui compartiries aquest berenar?
R. M’encantaria compartir-lo amb l’escriptor Stefan Zweig. Em prendria un vi amb ell a la part alta de El Torreón, que és el pic més alt de la Serra de Grazalema. Són personatges que caldria reivindicar en nom d’Europa. Estem en una situació en la qual som col·lectivament incapaços d’entendre el que significa Europa contra l’atomització de les nacions. No entenc aquest pols continu, que podem fins i tot perdre i tornar a la fragmentació, a les fronteres, al passaport, a la dificultat per a les relacions personals...
P. Portes dos anys de vicepresident de Seimc, ha estat com un MIR abans d’iniciar la teva futura etapa de president?
R. Va molt bé. És una espècie de residència accelerada de la Seimc i m’ha estat molt útil. He après moltes coses de Rafael Cantón, que és una persona extraordinària. Ara tinc per davant dos anys de president.
P. És l’especialitat el cim més alt que has de pujar com a president de la Seimc?
R. Seria el Mulhacén. Llavors em prendria dues copes de vi. L’habitual i una més. L’objectiu principal és la formació reglada dels nous metges especialistes en malalties infeccioses. El prestigi de la sanitat espanyola es basa en el MIR, no en la universitat.
P. Hi ha resistències a la creació de l’especialitat?
R. Tenim resistències però són menors des del punt de vista de les seves consistència. I comptem amb la millor penicil·lina que són els resultats en salut.
P. Quins altres cims et queden per pujar?
R. Estem en una situació paradoxal. Tenim més antibiòtics que mai, però hi ha pacients amb infeccions per bacteris comuns que s’han tornat resistents a tots aquests antibiòtics. Ha estat una lliçó dels bacteris a l’espècie humana, que no hem seguit la millor estratègica.
P. I quins han pujat?
R. Fa 30 anys vam crear aquesta societat mixta. Aquest temps ens ha permès crear unes xarxes de treball de confiança professional que són molt eficients. Espanya ocupa avui el segon lloc en producció de comunicacions científiques al Congrés Europeu de Malalties Infeccioses, que és el més prestigiós del món en aquest ram.
P. Caminen perduts els nostres polítics i gestors pels Cerros d’Úbeda?
R. Estan perduts en els Cerros d’Úbeda, com el personatge de la llegenda. I estan perduts perquè se’ls oblida preguntar. Com a metges, cal preguntar al pacient, que és el que té el secret del seu diagnòstic, no a l’ordinador, al TAC o a la biologia molecular. I a ells se’ls oblida preguntar a l’element clau, que és el professional. Crec que la desconfiança en ells està darrere de la situació actual del sistema sanitari.
PÍNDOLES
Un llibre? ‘El món d’ahir’.
Un escriptor? Stefan Zweig, encara que ara tinc un altre preferit, Miguel Cisneros, que és el meu fill, i ha escrit una novel·la titulada ‘No hi haurà més sol després de la pluja’.
Una ciutat? Granada. Fora d’Espanya, Berlín.
Futbolero? Sóc molt dolent. En el col·legi mai em posaven.
Un equip? Fa uns anys, quan vaig arribar a Sevilla, l’equip que em queia més simpàtic era el Betis.
